No serà aquest un espai d'anàlisi feixuga, llarga i extensament elaborada, doncs durant uns dies (setmanes o mesos) ens espera un borbardeig creixent. Sí que vull, però, fer incís en un detall que ja s'albirava al començament de la pre-campanya electoral.
Des dels mitjans de comunicació estatals (fins i tot dels públics, aquells que paguem entre tots i totes) se'ns donaven dues úniques opcions: PP o PSOE. Les eleccions a Catalunya, terra de diversitat on les hi hagi, ha sucumbit davant aquest poder fàctic. Catalunya, immersa en la realitat espanyola, està ara sotmesa a l'ideari d'un únic partit que, només pactant amb algú altre, podrà tirar endavant qualsevol política.
D'aquesta manera, Catalunya només té la veu de Convergència i Unió, eterns enemics de les reformes socials, i PSC, les veus del qual romandran ofegades (no sé si voluntàriament o forçada) pel sector més conservador (tot ell) del PSOE. ERC i ICV, dues forces joves, dinàmiques i progressistes s'han vist apagades pel bipartidisme espanyol.
Ja per acabar, vull fer constància d'un fet insòlit. Catalunya, juntament a Andalusia, gairebé donen la majoria absoluta al PSOE. D'Andalusia calia esperar-ho, però no de Catalunya. O és que ningú no recorda el desgavell de rodalies (que encara dura), l'apagada de Barcelona i fa poc la de Badalona, el col·lapse constant d'autopistes i l'opressió de l'aeroport del Prat? No, sembla que no...
Extret de Brams, Sóc d'un país:
"Sóc d´un pais on de la por se´n diu seny,
Que camina un pas endavant i dos enrere.
Sóc d´un pais que es desfà a poc a poc."
Des dels mitjans de comunicació estatals (fins i tot dels públics, aquells que paguem entre tots i totes) se'ns donaven dues úniques opcions: PP o PSOE. Les eleccions a Catalunya, terra de diversitat on les hi hagi, ha sucumbit davant aquest poder fàctic. Catalunya, immersa en la realitat espanyola, està ara sotmesa a l'ideari d'un únic partit que, només pactant amb algú altre, podrà tirar endavant qualsevol política.
D'aquesta manera, Catalunya només té la veu de Convergència i Unió, eterns enemics de les reformes socials, i PSC, les veus del qual romandran ofegades (no sé si voluntàriament o forçada) pel sector més conservador (tot ell) del PSOE. ERC i ICV, dues forces joves, dinàmiques i progressistes s'han vist apagades pel bipartidisme espanyol.
Ja per acabar, vull fer constància d'un fet insòlit. Catalunya, juntament a Andalusia, gairebé donen la majoria absoluta al PSOE. D'Andalusia calia esperar-ho, però no de Catalunya. O és que ningú no recorda el desgavell de rodalies (que encara dura), l'apagada de Barcelona i fa poc la de Badalona, el col·lapse constant d'autopistes i l'opressió de l'aeroport del Prat? No, sembla que no...
Extret de Brams, Sóc d'un país:
"Sóc d´un pais on de la por se´n diu seny,
Que camina un pas endavant i dos enrere.
Sóc d´un pais que es desfà a poc a poc."
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada